dissabte, 4 de novembre de 2017

BLOG DE LES EMOCIONS: L'AUTOESTIMA

PER QUÈ ÉS IMPORTANT TENIR UNA BONA AUTOESTIMA?

L'autoestima és una habilitat emocional bàsica. És el coneixement de què sí que som capaços de gestionar-nos en aquesta vida (que disposem de les eines suficients per fer-ho).
Com diu en Rafael Bisquerra, una bona (o alta) autoestima ens aproxima a experimentar alegria, amor, compassió, solidaritat, satisfacció... tot un conjunt de famílies d'emocions positives que estan més a prop del benestar i ens protegeix de les emocions negatives.

L'autoestima va molt lligada de l'autonomia emocional i hem d'oferir als nens/es recursos perquè es donin compte que poden fer coses per si mateixos.

A quasi tots els contes, els protagonistes surten de la seva zona de confort, es treballa la confiança en un mateix, els aporta seguretat i tranquil·litat. 

Ens hem d'estimar i cuidar-nos!

A continuació us adjunto un conte que de ben segur coneixeu "El petit avet" on el protagonista no s'estimava gaire i al final s'adona que vol tornar a ser com era al principi.




EL PETIT AVET
(De N. Willer, Contes d’ailleurs et d’autrefois)
(per treballar l’autoestima)
Una vegada hi havia un avet petitó. Tots els arbres del bosc tenien fulles; ell era l’únic que, en lloc de fulles, tenia com una mena d’agulles, res més que agulles. I li sabia un greu!
Tots els meus companys tenen unes fulles magnífiques, unes magnífiques fulles verdes; jo, només punxes! M’agradaria tenir unes fulles d’or per fer dentetes a tots els altres arbres.
L’endemà, quan va despertar-se va quedar tot admirat.
– I ara! On són les meves punxes? Ja no les tinc. Tot jo sóc cobert de fulles d’or! Quina alegria!

I tots els seus veïns no feien més que dir:
– L’avet petitó és tot d’or!

Però vet aquí que un home , un lladregot, ho va sentir i va pensar:
– Un avet d’or! Aquesta és la meva!

I, com que va tenir por que de dia el veiessin, va tornar a la nit amb un sac molt gros i va robar totes les fulles de l’avet petitó, sense deixar-n’hi ni una per mostra.
L’endemà el pobre avet, veient-se tot despullat, es va posar a plorar.
– No en vull més d’or –es va dir tot baixet-.
Quan venen els lladregots us ho prenen tot i no us deixen res. M’agradaria tenir les fulles de vidre; el vidre també brilla força.
I, mireu, quan es va despertar l’altre matí, tenia ben bé les fulles que desitjava. Es va posar molt content i va començar a dir-se:
– En lloc de fulles d’or tinc fulles de vidre. Puc estar ben tranquil, que ara no me les prendrà ningú.
I tots els seus veïns no feien més que dir:
– L’avet petitó és tot de vidre!

Però quan arribà la nit, es desfermà una gran tempesta i bufà el vent amb tota la força.
El pobre avet vinga demanar clemència, però el bufarut el sacseja amb tanta força que no li deixa ni una fulla sencera.
La nit ha passat i ja és de dia. Veient aquell estrall, el pobrissó es posa a plorar:
– Que en sóc de desgraciat! Altra vegada nu. Les fulles d’or me les rapissen, les fulles de vidre me les trenquen. M’agradaria tenir unes fulles verdes ben maques com tots els meus companys.

Vet aquí, doncs, que l’endemà al matí, quan va despertar-se ja tenia el que havia desitjat.
– Quina alegria! Ja puc estar tranquil ara i no tenir por de res.
I tots els seus veïns no feien més que dir:
– Mireu l’avet petitó! I ara! És com tots nosaltres!

Però vet aquí que al cap d’una estona compareix la cabra tot passejant amb els seus cabridets. Quan va veure l’avet tant petitó, que tots hi arribaven, va començar a cridar:
– Veniu, cabridets, veniu! Mengeu, fillets meus, mengeu! Que no quedi res!
Els cabridets que venen triscant i saltironant, s’ho mengen tot en un moment sense deixar ni una sola fulla per remei.
Arribat el vespre, el pobre avet, tot despullat i tremolant de fred, va posar-se a plorar com una criatura.
– Se m’ho han menjat tot! –anava sanglotant. M’he quedat sense les meves fulles verdes, com m’havia quedat sense les de vidre i sense les d’or!… Si al menys podia tornar a tenir les meves fulles d’agulles…
L’endemà, en despertar-se, l’avet petitó va quedar ben parat. Tornava a estar vestit d’agulles punxegudes.
Que feliç és! Què content està! S’ha guarit ben bé del seu orgull.
I tots els seus veïns, que el senten riure, no fan més que dir:
– L’avet petitó torna a ésser com era abans.